Cors culturals i d'altres escuts...

El cor de les persones senegaleses està molt ocupat i no té vacances. Com que jo tampoc m’ho explicava una tarda em vaig decidir a preguntar-ho.

La resposta la vaig trobar ràpid. El seu cor estava molt ocupat estimant a Déu, què no ho veia la madame? No, no ho veia, però entenia que volien dir. Però no només això, van dir-me, què no veia que quan quelcom no segueix les regles de Déu el cor se'ls trenca en bocins? No, tampoc ho veia, però entenia que aquest engorro devia donar molta feina. Oi tant, doncs la madame veurà que aleshores toca pregar més a Déu per compensar. Dec estar cega doncs, però ho capto: el seu cor necessita un sindicat.

A Senegal el 84% de la població és musulmana practicant i la resta cristiana practicant. També hi ha una ínfima part que són animistes, però pel que es veu ho porten en secret per poder caure bé. Tot i així, sembla ser que no es barallen, que el respecte impera. Per pura maldat curiosa jo he preguntat. Les persones musulmanes diuen que no tenen problemes amb els cristians, que són tan amics. Les persones cristianes diuen que a vegades els musulmans no volen ser tan amics. Malauradament encara no he tingut l’oportunitat de parlar amb tota la població i no sé fins a quin punt és una impressió o una realitat.

De no-creients no en gasten, comenten. Jo els hi dic que ara em gasten a mi, que jo no hi crec. Increïble, diuen, és impossible de creure que la madame no hi cregui - d’acord, prou redundàncies.- Oh, jo crec en moltes coses, però no en Déu. I resolen que no només es pot creure en les coses que un veu, que hi ha coses fora del nostre abast. Cert, dic, per això no vull que cap Déu me les expliqui: a misteris difícils, preguntes difícils, no crec en les solucions fàcils. Com que ens hem avingut bé, em fan dos regals: 1) Ocuparan més el seu cor pregant per mi, dons se’ls hi ha tornat a trencar en bocins. 2) Un consell, doncs sent com son les coses es millor que la madame no vagi escampant les seves idees. Gràcies, amics, ho tindré en compte.

Però el cor de les persones senegaleses encara està més ocupat, doncs la tradició també ha de ser estimada i defensada. Curiosament i entenedor, religió i tradició no van de la mà, sinó que es fonen en la mateixa abraçada per l’estima cultural. D’aquesta manera es crea el millor escut, doncs què no sap la madame que totes les tradicions i cultures s’han de respectar? És un to simpàtic que amaga un atac com a millor defensa: “si dius que no et titllarem de racista”. I aquí és on es troba la línia tan fina i fàcilment trencable a la que cada dia m’enfronto. Perquè les multi i interculturalitats estan molt bé, però jo el masclisme no el trago.

 

On posar la línia doncs? Quan parlar i quan emmudir? Què dir i que censurar? Mostrar-te respectuós amb una cultura quan obertament t’oposes a una de les principals característiques d’aquesta no és fàcil. El truc està en ser honestament respectuós, però tampoc és fàcil. Que no veuen les persones lectores que si la realitat i necessitats són diferents també ho és la cultura? Sí, la madame espera que ho vegin.

Així doncs, no faig discursos feministes, d’acord, però aleshores els hi pregunto els perquès de la seva cultura. Prometo haver-me exprimit el cervell en busca de preguntes enginyoses, profundes, antropològiques, sociològiques i, per què negar-ho, a vegades preguntes trampa. Però que no veu la madame que la tradició és la tradició i això és així i així continuarà sent ja que estimem la nostra tradició? I sí, la madame ara ho veu: això és un cicle molt difícil de trencar. L’escut de l’estima cultural és la pròpia estima cultural, el paradigma més consolidat que hi pot haver.

Ara, jo també em ser protegir, ja que no em lliuro dels atacs masclistes. O no veuen els senyors i les senyores que si totes les cultures s’han de respectar la meva també hauria d’entrar a la llista? Sí, els senyors i les senyores ho veuen, però la madame és una dona (com a bona madame que és) i està al Senegal, o és que la madame no és vol integrar perquè no li agrada la nostra cultura?

Bé, potser hauré de buscar millors defenses.

Gràcies, amics, per la conversa de dies i dies que vam tenir:
a l’Alfa, que viu a la Xina i té el cor a Gambia. 

a l’Alhagie, que parla 6 llengues i està aprenent català. 

al Fode, que li agrada portar rellotges que no funcionen per no estressar-se.

Me'n vaig a Diamaguene!

Fa tres setmanes i dos dies que vaig aterrar a Diamaguène, un suburbi de Dakar que es situa a 16km de la capital.

L’objectiu de la meva estada és participar un projecte coordinat per la federació IFM-SEI (International Falcons Movement – Socialist Educational International) [http://www.ifm-sei.org]. Aquesta federació fa de paraigües de diverses organitzacions locals situades arreu d’Europa, Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica, i que tenen com a objectiu treballar amb la infància i la joventut per potenciar un rol actiu en la societat. La meva organització local és Esplais Catalans (ESPLAC per les amigues) [http://www.esplac.cat], que a la vegada fa de paraigües de diversos esplais situats arreu del territori català. 

El projecte en el qual participo és “Getting out getting skilled”, i està format per 24 persones voluntàries de 11 organitzacions locals diferents, és a dir, provinents d’arreu del món. El primer pas per iniciar el projecte és traslladar-nos a d’altres organitzacions locals de la IFM-SEI, i per tant a un altre país i/o continent. Però no ens hem traslladat totes juntes, ja que cada una d’aquestes és acollida per alguna altra organització d’arreu. La durada del projecte, al igual que la nostra estada, va de l’1 d’octubre de 2013 al 30 de setembre de 2014, un any complet (que no es moco de pavo!).

Tot i així, aquí a Diamaguène també hi ha en Frederic Tschepp, voluntari a Woodcraft Folk, d’Anglaterra. I ens mantenim en contacte amb la resta de persones voluntàries a través del http://blog.ifm-sei.org, per tal de compartir les nostres experiències i fer un seguiment del projecte.

L’organització que ens acull tant a mi com a en Fred és Action Enfance. Action Enfance actua en tres regions diferents de Senegal: Dakar, Thiès i Ziguirchor, però de fet en aquestes dues últimes gairebé no realitzen activitats a causa dels recursos tan escassos amb els que compten. El principal objectiu que tenen és promoure i protegir la infància tot partint de la lluita per la defensa dels drets dels infants. Així doncs, és aquí on en Fred i jo hem de col·laborar, aprendre, aportar, etc. El curs s’inicia al novembre, així que encara no em viscut de primera mà el dia a dia d’aquesta organització, però de moment hem celebrat una reunió i un seminari per tal d’anar introduint-nos i coneixent la organització.

Evidentment, en tres setmanes he tingut més que de sobres per adonar-me’n que això no és un altre país, és un altre món. Senegal m’ha fascinat tant en positiu com en no tant positiu. Però l’aprenentatge que estic fent d’aquesta aventura no fa més que accelerar i no tinc fre de mà. Ara per ara, estic més que encantada d’estar aquí.

Aquesta primera entrada del blog no té més que ser un punt de partida per anar explicant les experiències, pensaments, inquietuds, motivacions i aprenentatges que vagi fent durant aquest any. Avui, de moment, ens quedem aquí. Una entrada informativa, no està malament.
Ja vindran d’altres.